dilluns, 16 d’agost de 2010

Vexacions, discriminacions i humiliacions d'un o d'una indígena 1


Revista Ressò 210, agost de 2010


El bilingüisme del PP és monolingüisme castellà

És vertaderament així a llarg termini, és com diu el titular, el seu objectiu és fer desaparèixer el català. Si hi ha gent del PP que no se n’ha adonat, ho sent molt. Aquest és el destí per a la llengua catalana, que quedi arraconada a l’ús familiar i col·loquial, primer, fins a desaparèixer. El pas d’elaborar documents bilingües és per als del partit que no poden consentir perdre la llengua, i tot d’una que sigui possible, passar a documents monolingües. Això és el que va pensar una indígena quan va llegir dins un bar de Marratxí, el programa de festes escrit solament en castellà (Marratxí és un poble dormitori de Palma on hi ha un batle que actua com si fos un foraster colonitzador). La indígena va començar a fer comentaris de desaprovació en veu alta, per a la madona del bar, sobre aquest fet.

Resulta que dins el bar hi havia una persona de les responsables que el programa s’hagués fet així, i es va entaular una discussió. Ja la coneixem, que si està escrit en castellà tothom l’entén i que si està en català, no, etc. La indígena que insistia que un lloc com Marratxí tenia dret a tenir el programa de festes en català, perquè la majoria de gent el sabia llegir i que, a més, és la llengua de la terra, i etc., etc. No es varen barallar, i al final l’anticatalà va trobar fins i tot simpàtica la indígena. No es varen posar d’acord, però varen poder dialogar. El colonitzador no es va deixar convèncer i va defensar que això era Espanya i el castellà la seva llengua i que tothom l’havia de conèixer. També li va avançar que tenia la intenció de canviar tots els rètols dels llocs públics que només estiguessin escrits en català... i posar-los només en castellà. Ah, i es va bravejar que la locutora de ràdio Marratxí, ràdio que té com a llengua vehicular el català, l’havia entrevistat i havia usat la llengua castellana. N’estava tot orgullós.

Tret defora per parlar en català

Un pacient indígena va acudir al Centre de Salut d’Inca, perquè tenia mal a alguna part del cos. L’indígena va explicar en català a la doctora el que li passava i la metgessa li va contestar que si no parlava en castellà, ja podia partir. L’indígena li va demanar que li fes un document on escrigués quins eren els motius pels quals no el volia atendre i la doctora es va negar a fer-lo i li va dir que abandonàs la consulta. El pacient indígena es va negar a fer-ho i la doctora va cridar un guarda jurat que el va treure defora sense contemplacions.

A partir d’aquell moment l’indígena va presentar una reclamació oficial a l’IB- Salut, contà els fets a la policia municipal d’Inca i els denuncià a l’Oficina de Drets Lingüístics de l’OCB. L’Organització defensora dels i de les indígenes considera que fets com aquest demostren les dificultats existents a la Mallorca de començament del segle XXI per ser servit i atès en la llengua pròpia en el sistema sanitari públic. Fets com aquest passen una vegada i una altra, mentre els responsables polítics, es comprometen, sense fer res, a acabar amb aquest tipus de situacions. L’entitat defensora dels indígenes afirma que això és un cas flagrant i inadmissible de discriminació per motius de llengua, i que atempta contra els drets bàsics de les persones. També exigeix a Salut que s’obri immediatament una investigació oficial dels fets, amb obertura d’expedient i que s’arribi fins a les darreres conseqüències. En tornarem a sentir parlar mai més d’aquest fet en el sentit de corregir-lo? Fins quan tolerarem que hostes vénguin que de casa ens treguin?

Joan Lladonet

1 S’ha d’entendre que les vexacions, les humiliacions i les discriminacions són les que certa gent vol infligir als que actuen com a persones normals d’un país lliure. Però si no s’acota el cap i s’arriba amb els morros fins a terra, no ho solen aconseguir. Ah, i indígenes ho són tots els que volen esser del nostre país, dels nostres països.
Nota: Aquests articles sobre els maltractes rebuts pels catalanoparlants sempre es refereixen a fets reals, que han ocorregut i que han aparegut als mitjans de comunicació, m’han passat a mi, els he presenciat o me’ls han contat. Mai no apareixen els protagonistes, però sí els llocs on passa l’agressió física o psicològica rebuda.

divendres, 16 d’abril de 2010

Ser creient o ser ateu?



Ens trobam en un temps en què la natura està molt alterada, no passa dia que no hi hagi algun terratrèmol, huracà, pluja exagerada, cicló, erupció volcànica, etc. que no estigui modificant la vida dels humans que poblam la terra, la d’uns més que la dels altres, i cada dia les xifres de morts enterrats per la natura es compta per desenes i per centenes, i les persones perjudicades per desenes de milers i per centenes de milers. Mentre tot això passa, els més vius, els corruptes, intenten apoderar-se del màxim de béns materials possibles, trepitjant i robant tot el que poden a la resta de persones que lluiten desesperadament per sobreviure.

Mentre, ens trobam amb un PP que no afluixa en els seus intents d’eliminar totes les empremtes que puguin mantenir vius els símbols identitaris de les nacions no reconegudes de l’Estat espanyol, amb un PSOE que coadjuva d’una manera silenciosa, per por al PSC que no se n’adona, deixant fer el que sigui perquè es produeixi l’eliminació de les identitats que els destorben per poder acabar la feina feta que va deixar el dictador Franco. Així, sentirem a dir als xarlatans de torn de ràdios i cadenes televisives, i a alguns que es consideren polítics, que la culpa que Catalunya no tengui diners suficients és perquè els dediquen a salvar els trets identitaris, en lloc de dedicar-los a l’economia real pura i dura. Aquests dies, el grup municipal del PP de Palma ha demanat a l’equip de govern de l’ajuntament que destinin els doblers dels dinamitzadors lingüístics a pagar els llibres dels alumnes que estudien en col·legis privats.

Altre tant ocorre en el Tribunal Constitucional, lloc on no hi hauria d’haver l’Estatut català, ni hi hauria d’haver les persones que hi ha, perquè ja s’haurien d’haver renovat; doncs, aquests lletrats, investits de poder pels partits respectius, estan demostrant la poca independència del poder judicial, quan en quasi quatre anys no han decidit el que no haurien hagut de decidir (Josep Maria Terricabras diu que un Estatut, una vegada aprovat pels poders corresponents i en referèndum pel poble és constitucional i no es pot dur al TC). Avui ja fa tres dies, que intenten arribar a un consens i no hi arriben pel conservadurisme d’uns o pel progressisme dels altres, o per la ineptitud de tots, però el que ha transcendit és que si arriben a tenir majoria els partidaris de no carregar-se gran part de l’Estatut, serà perquè desmantellen o intenten desmantellar la identitat del poble català.

El sindicat de metges, de la maneta del president actual del PP de les Illes Balears, vol solucionar el problema de la imposició del català, signe identitari, a la sanitat pública, que és el que diuen que està passant. Personal del Diari de Balears es va posar en contacte amb diferents centraletes de l’IB-Salut i amb algun centre de salut de Mallorca i per tot varen respondre en castellà, sense excepció, i a dos llocs varen manifestar que no entenien el mallorquí. Aquesta és la imposició. Aquesta és la seva argumentació. Aquest és el triomf de la mentida, l’estultícia i l’atac contra els senyals d’identitat del poble.

Mentre pensava en tot això, llegia notícies d’aquest diari digital Directe.cat i veia que no s’ha de pensar en estatuts que signifiquen dependència, sinó en la independència, que és un poc del mateix que ha afirmat algun lector en fer un comentari a algun dels meus articles, dient que l’única solució és la independència, però el que a mi em deixa més preocupat és l’opinió dels manaies del PSC i de CiU, dos partits que tenen devers un 60% dels vots del Principat. El PSC està en contra de la independència, i Artur Mas, que s’havia passat la legislatura divagant ambiguament; independència, sí, independència, ja ho veurem, l’altre dia en una entrevista va deixar ben clar que independència, no. S’haurà de seguir insistint, perquè aquesta gent es mou pels vots i deuen tenir enquestes que han d’actuar en aquest sentit; per tant, encara hi ha molta feina a fer.

Amb tot aquest rebombori al cap vaig contemplar uns minuts un programa a IB3 on es parlava de si hi ha una altra vida després de la mort, on hi havia com a testimonis persones que han estat a punt de morir i que ja es trobaven en el túnel que els duia a l’altra vida, ben convençuts. També n’hi havia uns quants però eren minoria que no creien que això fos vera, sinó que eren somnis produïts pels medicaments presos. Però a tots se’ls preguntava si eren creients o si eren ateus. Només es podia ser creient o ateu. Entre nosaltres sembla que només hi pot haver independentistes o conformistes per no dir no-independentistes. Vaig sentir una sacsejada al cervell, m’agradaria que fos a la part on hi deu haver el seny, i vaig sentir que no estava d’acord amb aquells conceptes. Va ser llavors que vaig pensar que no hauríem de ser creients, ni hauríem de ser ateus, sinó que hem de voler ser persones. Per què no hem de ser tots persones? De fet, no em consider creient, ni ateu, em consider persona que intenta esborrar tota una formació o deformació rebuda des de petit. Una vegada esborrat això, noto que el que em queda fa que estimi valors com justícia, solidaritat, igualtat, llibertat, fraternitat, etc., i que ser persona consisteix a ser més just, solidari, lliure, no discriminador, amic d’ajudar els que t’envolten... i aquests i altres valors es poden perfeccionar fins a l’infinit i són suficients per arribar a tenir una vida plena.

Igualment no és necessari haver de ser independentista o ser conformista, és suficient ser persona amb valors i aquests mateixos valors que no són materials, faran que no vulguis ser dependent, ni colonitzat, ni submís, ni sotmès, i voldràs que la teva nació tengui un estat propi, i així també ajudaràs a tenir una vida plena. No sé si s’ha entès el meu discurs, la meva veritat, però ho he intentat.